La compassió, filla del perdó. Del perdó em refereixo a el que ens hem perdonat a nosaltres mateixos, per que els altres no hi ha res a perdonar, només hi ha a comprendre…

Quan ja ens decidim no jutjar els demés ens adonem que no es perdó el que els oferim, es percebre’ls, comprendre’ls i acceptar-los amorosament allà on son, a quin tram del camí de l’essència s’estan

Des de aquest paradigma i amb la perspectiva de “fer el millor que puc en cada moment”, quan ens compadim, estaria be fer-ho per a donar una resposta que ajudi, o que, al menys, no faci més mal

Compadir-nos, vol dir que sento com se sent, que empatitzo profundament amb ell, però no implica necessàriament, que li ofereixo allò que ell pensa li cal de mi, si no allò que sento li puc aportar

Sovint penso que si les persones, som on som, és perquè hem fet les coses de una determinada manera, per això mateix procuro, quan em compadeixo, oferir-los, des de allà on soc jo,  allò que els pugui fer créixer, no allò que els mantindrà on son

Compadir no ha de ser una manera de automanipular-me, hauria de ser una manera d’estimar, de acceptar incondicionalment