Sovint sentim dir que el patiment emocional és absolutament opcional. És a dir, si canviem la creença que ens porta al patiment, com d’altres fan davant la mateixa situació, deixarem de patir, per tant es una decisió per molt que ens costi acceptar-ho.

Però hi ha un sofriment, un dolor emocional que ens produeix beneficis a més llarg termini. És aquell fruït de fer el que en diem el túnel, fruït de voler conèixer-nos a nosaltres mateixos, de allunyar-nos de la nostre personalitat i anar camí de l’essència.

Allunyar-nos de la personalitat es decidir deixar de fer servir les crosses que ens atorga l’ego per a mantenir, equivocadament, el relat de qui som. No som el que fem o el que pensem, som molt més que tot aixó, molt més!

El sofriment que esdevé al treballar la nostre personalitat, aquella que ens demana reproduir patrons per coneguda la resposta, encara que ens faci mal, que ens perjudiqui i que no permet la nostre llibertat emocional, aquest deia, es un patiment amb premi, ens empodera de un nivell de consciència alt, com si la pròpia experiència fos, en si mateixa, alliberadora, fos qui des de llavors dirigeix el nostre sentir.

No cal fer el túnel per a ser feliços, però fer-lo dóna persones diferents, de més nivell de consciència.