Sovint ens sentim decepcionats per que d’altres no fan allò que nosaltres esperàvem d’ells, especialment allò que ens pensem merèixer per haver invertit en l’altre, be sia temps o dedicació, be sia inversió material o espiritual

El cas es que la decepció ens costa relacionar-la amb nosaltres…., ho fem amb els altres amb  molta facilitat, massa diria jo. No veig prou, en general, autoanàlisi que determini que som nosaltres els responsables de les nostres emocions, mai  els demès !

Per haver-hi una decepció es obvi que ha calgut una prèvia expectativa !

Què és una expectativa doncs?

Es allò que esperem dels demés, d’una manera unilateral, tant si ho comuniquem l’altre, com si no ho fem. Quasi sempre sense comunicar-los, sense demanar-ho o si ho fem, majoritàriament, de una forma agressiva, sense espai a que l’altre ens doni la seva opinió d’allò que se li diu que ha de fer per el nostre benefici, emmascarat moltes vegades en el seu suposat benefici, en el seu suposat interès…., vaja què ens fem salvadors dels altres !

A ningú li cal que el salvem, qui vol ja cerca ajuda i la demana explícitament, qui no ho fa així en realitat no vol ser ajudat, tampoc vol cap expectativa sobre ell que de ben segur defraudarà, legítimament, perquè no es en cap moment el seu interès, és el nostre nomes

Es com si demanéssim els altres que endevinessin les nostres necessitats més recòndites, aquells pensaments que ens farien molt feliços…., quina bogeria !

Què us sembla doncs si nomes ens responsabilitzem d’allò que és a les nostres mans, i si volem quelcom d’ algú altre li fem saber, tot demanant-li la seva opinió, i en el seu cas, motivant-lo a complir allò que ell també ha acceptat lliurement, per si que pensa que es el seu interès

Una expectativa es una mala passada que fem a una relació, li carreguem una motxilla nomes necessària per a nosaltres, hi ho fem injustament. Aquesta relació no durarà, tampoc serà sana, esta condemnada al fracàs, per responsabilitat nostre per que un dia, justificat penosament, varem decidir que una altre persona havia d’omplir els nostres buits