L’enveja, en el seu continuu estat d’alerta i comparació amb d’altres, amb tots, no vol només el que tu tens, vol que tu no ho tinguis……., tot esperant així, en alguna ocasió, sortir benparat de les seves neuròtiques comparacions.
Al fixar-se tant comparativament amb els altres, sempre es veu pitjor, menys feliç, menys vàlid.
i per a compensar-ho en el seu sí, cerca excuses per pal·liar el seu profund dolor emocional, tot dient-se que son els altres que no l’entenen, que un és de una mena especial….,
L’insofrible patiment que procura l’enveja s’allunya de la realitat creant un mon de insinceritat, de imaginació al voltant de idees desencertades de drets atorgats per un mateix…
i justificats en que la vida, al dotar-lo de tan poca autoestima, l’ha tractat malament i ni deu una, li deu el poder d’algun dia, humiliar tots aquells que han rebutjat el comportament envejós.
L’enveja es una clara declaració d’inferioritat
Qui en sent li fa vergonya, i aquest mateix avergonyiment, el fa envejar novament.
Tot final es fruït d’un inici, l’enveja sovint porta a lo insofrible, a un ego d’alta volada i a unes conductes difícilment assumibles per a l’entorn, és superable, es sanable hi cal molta decisió però, hi cal molt valor !
Aún no hay comentarios, ¡añada su voz abajo!