L’enveja, en el seu continuu estat d’alerta i comparació amb d’altres, amb tots, no vol només el que tu tens, vol que tu no ho tinguis……., tot esperant així, en alguna ocasió, sortir benparat de les seves neuròtiques comparacions.

Al fixar-se tant comparativament amb els altres, sempre es veu pitjor, menys feliç, menys vàlid.

i per a compensar-ho en el seu sí, cerca excuses per pal·liar el seu profund dolor emocional, tot dient-se que son els altres que no l’entenen, que un és de una mena especial….,

L’insofrible patiment que procura l’enveja s’allunya de la realitat creant un mon de insinceritat, de imaginació al voltant de idees desencertades de drets atorgats per un mateix…

i justificats en que la vida, al dotar-lo de tan poca autoestima, l’ha tractat malament i ni deu una, li deu el poder d’algun dia, humiliar tots aquells que han rebutjat el comportament envejós.

L’enveja es una clara declaració d’inferioritat

Qui en sent li fa vergonya, i aquest mateix avergonyiment, el fa envejar novament.

Tot final es fruït d’un inici, l’enveja sovint porta a lo insofrible, a un ego d’alta volada i a unes conductes difícilment assumibles per a l’entorn, és superable, es sanable hi cal  molta decisió però, hi cal molt valor !

Sovint ens sentim decepcionats per que d’altres no fan allò que nosaltres esperàvem d’ells, especialment allò que ens pensem merèixer per haver invertit en l’altre, be sia temps o dedicació, be sia inversió material o espiritual

El cas es que la decepció ens costa relacionar-la amb nosaltres…., ho fem amb els altres amb  molta facilitat, massa diria jo. No veig prou, en general, autoanàlisi que determini que som nosaltres els responsables de les nostres emocions, mai  els demès !

Per haver-hi una decepció es obvi que ha calgut una prèvia expectativa !

Què és una expectativa doncs?

Es allò que esperem dels demés, d’una manera unilateral, tant si ho comuniquem l’altre, com si no ho fem. Quasi sempre sense comunicar-los, sense demanar-ho o si ho fem, majoritàriament, de una forma agressiva, sense espai a que l’altre ens doni la seva opinió d’allò que se li diu que ha de fer per el nostre benefici, emmascarat moltes vegades en el seu suposat benefici, en el seu suposat interès…., vaja què ens fem salvadors dels altres !

A ningú li cal que el salvem, qui vol ja cerca ajuda i la demana explícitament, qui no ho fa així en realitat no vol ser ajudat, tampoc vol cap expectativa sobre ell que de ben segur defraudarà, legítimament, perquè no es en cap moment el seu interès, és el nostre nomes

Es com si demanéssim els altres que endevinessin les nostres necessitats més recòndites, aquells pensaments que ens farien molt feliços…., quina bogeria !

Què us sembla doncs si nomes ens responsabilitzem d’allò que és a les nostres mans, i si volem quelcom d’ algú altre li fem saber, tot demanant-li la seva opinió, i en el seu cas, motivant-lo a complir allò que ell també ha acceptat lliurement, per si que pensa que es el seu interès

Una expectativa es una mala passada que fem a una relació, li carreguem una motxilla nomes necessària per a nosaltres, hi ho fem injustament. Aquesta relació no durarà, tampoc serà sana, esta condemnada al fracàs, per responsabilitat nostre per que un dia, justificat penosament, varem decidir que una altre persona havia d’omplir els nostres buits

Sovint sentim dir que el patiment emocional és absolutament opcional. És a dir, si canviem la creença que ens porta al patiment, com d’altres fan davant la mateixa situació, deixarem de patir, per tant es una decisió per molt que ens costi acceptar-ho.

Però hi ha un sofriment, un dolor emocional que ens produeix beneficis a més llarg termini. És aquell fruït de fer el que en diem el túnel, fruït de voler conèixer-nos a nosaltres mateixos, de allunyar-nos de la nostre personalitat i anar camí de l’essència.

Allunyar-nos de la personalitat es decidir deixar de fer servir les crosses que ens atorga l’ego per a mantenir, equivocadament, el relat de qui som. No som el que fem o el que pensem, som molt més que tot aixó, molt més!

El sofriment que esdevé al treballar la nostre personalitat, aquella que ens demana reproduir patrons per coneguda la resposta, encara que ens faci mal, que ens perjudiqui i que no permet la nostre llibertat emocional, aquest deia, es un patiment amb premi, ens empodera de un nivell de consciència alt, com si la pròpia experiència fos, en si mateixa, alliberadora, fos qui des de llavors dirigeix el nostre sentir.

No cal fer el túnel per a ser feliços, però fer-lo dóna persones diferents, de més nivell de consciència.

Tots tenim una banda fosca, ni ha que es pensen que només la tenen ells i per això senten molta por al rebuig, al ridícul o a la pèrdua i al fracàs?

La por és una emoció inherent al esser humà, forma part de la psique més antiga. Aquella que ens deia que si la bèstia era grossa tocava fugir i que si, en canvi, era abastable tocava afrontar, matar-la per a menjar.

La por és com el verí, depèn de la dosi. Amb dosis grans és paralitzant i invalidadora, si ho és en dosi justa ens permet no prendre mal en ocasions de risc avaluat, conscient o inconscientment.

Però, i la por al que pensem de nosaltres mateixos? o d’algú d’altre? Aquestes a voltes ens avergonyeixen tant que ens sentim lletjos davant nostre mateix, ens sentim bruts o ens culpem i victimitzem.

Des de d’Intel·ligència Emocional Aplicada proposem una sana revisió del passat, una nova mirada…, una reinterpretació, doncs quan varem jutjar o avaluar aquells fets que avui veiem a la nostre zona fosca, érem altres persones, amb altres recursos o pocs, fràgils potser.

En tot cas no teníem el nivell de consciència d’avui. Es injust que no ens expliquin de joves quina personalitat tenim i què podem fer per a revisar el passat per a concedir un nou tint de mes tonalitats grises a lo que avui veiem com a negre, molt negre.

Facilitem doncs eines de reinterpretació allà on sigui possible !

Influir, desde de Inteligencia Emocional Aplicada, es la habilidad para crear las condiciones necesarias para que suceda lo que nos hemos propuesto, y desde sus valores éticos, filosóficos y espirituales

La influencia, como el interés, nos lo han mostrado siempre como nocivo, como feo, como patrimonio de  “malas personas” ¡qué despropósito!

Todo y todos nos movemos, las emociones es aquello que nos mueve, por intereses del tipo que sean. Unas más altruistas y generosas, otras más egoístas o unipersonales, pero al final todas, absolutamente todas, legítimas y lícitas porque provienen de humanos con el nivel de conciencia que hayan logrado.

La relación entre diferentes intereses se balanceada por la capacidad o habilidad de influirnos respectivamente, es decir: ni el interés, menos aun la influencia, son perniciosos. Lo que son es absolutamente normales, por lo tanto la Inteligencia Emocional Aplicada hará uso adecuado desde sus premisas ya descritas, pero nunca negará su autenticidad, su valía, ni su interés social ni influencia en nuestra cotidianidad, ¡son herramientas!

Queremos Influir cuando tenemos algo que decir, cuando tenemos un interés, que sólo la propia conciencia tendrá que juzgar. Si estamos sanos haremos buen uso, y los intereses influidos por otros los recibiremos sin juicio, sencillamente decidiremos que queremos elegir, y ¡basta!

Influir, des de la Intel·ligència Emocional Aplicada, és l’habilitat per a crear les condicions necessàries per que esdevingui allò què és el nostre propòsit, i des de els seus valors ètics, filosòfics i espirituals

La influència, com l’interès ens l’han mostrat sempre com a nociu, com lleig, com patrimoni de  “males persones”, quin despropòsit!

Tot i tots ens movem, les emocions és allò que ens mou, per interessos del tipus que siguin. Unes més altruistes i generoses, d’altres més egoistes o unipersonals, però a  la fi totes, absolutament totes, legítimes i lícites per que provenen d’humans amb el nivell de consciència que hagin assolit.

La relació entre diferents interessos es balancejada per la capacitat o habilitat d’influir-nos respectivament, és a dir: ni l’interès, menys encara l’ influència són perniciosos. El que són es absolutament normals, per tant d’Intel·ligència Emocional Aplicada en farà ús adequat des de les seves premisses ja descrites, però mai en negarà la seva autenticitat, la seva vàlua, ni el seu interès social ni influència a la nostre quotidianitat, són eines!

Volem Influïr quan tenim algo a dir, quan tenim un interès, que nomes la pròpia consciència haurà de jutjar. Si estem sans en farem bon ús, i els interessos influïts per d’altres els rebrem sense judici, senzillament decidirem que volem triar, i prou!

Des de d’Intel·ligència Emocional Aplicada vivim el talent com la capacitat d’adaptar-nos a l’entorn amb humiltat i perseverança, per tant tots som talentosos!

La pregunta que em ve al cap, però, es: si tots som talentosos…., on el tenim aquest talent?, potser sota capes de baix autoconcepte, autoimatge i autoestima? O potser sota capes de culpes i pors?

El cas es que, si ens motivem a conèixer-nos, a saber qui som i què hi fem aquí, el talent anirà sorgint com allò que ja de grans ens ha passat a tots: de sobte descobrim quelcom que havíem après d’infants, de sobte aquell concepte o aquella idea, pren sentit i entenem per a què serveix

El talent està molt lluny del virtuosisme

Gent virtuosa, amb habilitats extraordinàries però sovint no adaptades o carregades d’egos i també efímeres en el seu lluïment, s’estan a la cuneta temps i temps…, potser és injust, potser no hauria de ser així perquè tots hi perdem, però per a mi és un fet contrastable.

En canvi, gent amb talent, senzilla i constant que sempre arriben, mai fan tard, sempre hi són a al gaudi de la vida

El talent es fet d’estratègia personal i decisió, és al nostre abast!

T’has fixa’t com hi ha persones que sempre et tracten amb respecte i, en canvi, ni han que sempre et volen menystenir, o imposar el seu criteri, o fins i tot maltractar?

Doncs és així, com et tracten, com tu els has ensenyat a tractar-te!

No en som massa conscients, però el que els altres veuen en els nostres comportaments, és el que “llegeixen” de com ens poden tractar, per tant: compte!

En compte quan massa permissivament permeten que d’altres ens manipulin, o ens facin servir per els seus interessos, sense el nostre acord

En compte amb què diem als altres amb el nostre comportament vers a ells, perquè d’això se’n crearan hàbits de relació que desprès seran molt difícils de canviar.

Sovint només ja podrem fer-ho a costa de la pèrdua de la relació, per que si, per exemple, hem permès que durant anys algú s’aprofiti de la nostre voluntarietat, desprès no admetrà que s’ha d’espavilar tot sol

La comunicació no verbal, també l’energètica indica de nosaltres què estem disposats a oferir i que no, què estem disposat a renunciar i que no, i els altres això ho perceben constantment, per tant, i és lògic, interpreten que tenen drets que nosaltres, en realitat, no voldríem donar-los, però ja ho hem fet amb la nostra conducta habitual cap a ells

Diguem als altres clarament com volem ser tractats !

Sovint la por a no ser acceptats, a no ser aprovats o a perdre relacions, encara que aquestes esdevinguin tòxiques per a nosaltres, fa que mantinguem una baixa autoestima que permet el mal ús de la relació, som nosaltres qui ho permetem!

Les emocions són vivències que tenen cara, i per tant les podem veure, les podem reconèixer, en nosaltres i en els altres

Quan de una manera intencional i reiterada, enviem a la ment les nostres emocions, es converteixen en sentiments

Les emocions son sempre temporals i menys profundes. Els sentiments, en canvi, son duradors i de calatge en nosaltres

Les emocions, de alguna manera, son les respostes compulsives del cos, al que pensa la ment en aquell moment. El ressorgir s’inicia, em molts casos, quan la confrontació amb un mateix ens arriba, de fet, quan la deixem arribar.

Aquesta confrontació es una eina molt eficaç quan hi ha realment actitud real de millora, quan un vol certament millorar, canviar els vells hàbits que ens perjudiquen, per d’altres de nous que ens portaran, amb disciplina i perseverança, a un nivell més alt de consciència

A una banda i trobem l’ego, la personalitat, els pensaments i les creences…, també els coneixements que son un pont cap a l’essència de un  mateix, allà on hi son la saviesa i l’autenticitat, l’estimació incondicional i la pau interior

La constància i la perseverança, junt amb la resiliència, són les eines dels que arriben lluny, dels que des de el criteri de tenir quelcom a dir i fer a la societat i a la vida, juguen fort

El constant és aquell que té molt assumit que desprès del 1, va el 2 i desprès el 3 i així successivament  fins a un punt en que es planta, no juga a pujar més, decideix mantenir velocitat de creuer, en el seu legítim dret, clar

Una persona constant és algú que té els seus límits clars, que empra els seus drets i deures amb responsabilitat personal, i sovint social també i que decideix amb criteri encertat i potser un xic prudent

El perseverant l’interpreto com un constant que va més enllà, que és ambiciós en el seu destí, que la seva missió no té fi, sap que va més enllà

De la perseverança una manera de fer habitual, això és de molta Intel·ligència Emocional Aplicada, aquesta actitud és una de les claus de la pau emocional

Perseverar sense esforç ni sacrifici, com un grat hàbit. Perseverar sense patir, per que hem canviat les creences, tots podem!