Viure sense culpes i sense pors és possible

 a Emocions

Les culpes i les pors són les dues cares d’una mateixa moneda

Quan sentim culpa, ens envaeix la por. Por a la no aprovació dels altres, por al judici sobre la nostra conducta, por al rebuig, al ridícul, al no, a perdre o al fracàs. I quan sentim por ens sentim culpables de la nostra inseguretat, de la nostra flaquesa i vulnerabilitat. Por de la nostra por, també al desconegut i sobretot al terrible. Per tant, aparentment, tenim una moneda de dues cares que semblen la mateixa.

Pel que fa a la culpa tenim dues alternatives clares i serà el nostre grau de maduresa emocional que decideix on anem: si a la responsabilitat o al victimisme. Si en aquest moment que ens sentim culpables ens preguntem: Què puc fer per a millorar aquesta situació que em fa sentir culpable? Ens estarem responsabilitzant i no permetrem al nostre ego que se surti amb la seva i, per tant, deixarem de patir. Aquesta decisió ens portarà sense cap mena de dubte a millorar la situació, a resoldre el conflicte i restaurar la pau emocional.

L’altra alternativa, la més feble emocional i de més calat social desgraciadament, és la decisió de tirar cap a la victimització. Ens sentim culpables per haver fet alguna cosa malament i la victimització perpetua aquesta culpa perquè ens estem dient que som dolents, que hem actuat amb egoisme, irresponsablement. Entrem en una queixa constant, rondinant i protestant i tot això es torna en contra nostra i ens porta directes a perpetuar el patiment.

A més des de la victimització ens atrevim a tot, amb nosaltres i també amb l’entorn. Ens culpem i projectem aquesta culpa defensivament en els altres. Els culpem de la nostra culpa no resolta per no responsabilitzar-nos.

Vegem la realitat:

Ens sentim culpables, però som culpables? La culpa no existeix com a tal. És una emoció interpretativa, socialment molt instal·lada, però que està basada en una creença irracional: la que assegura que mereixem la culpa perquè hem actuat malament, com si no fóssim humans que s’equivoquen. Ens han educat en el premi i el càstig, no en les simples conseqüències dels nostres actes.

Les conseqüències no emeten judici, només és la conseqüència de sembrar duna o altra manera. La conseqüència d’un mal acte no és insofrible, no ens fa males persones. Som bones persones amb mals comportaments. Quan hem comès un error, anhelem el perdó dels altres. Què ens fa pensar que als altres no els passa el mateix?

Ja ens hem quedat sense una cara de la moneda: la culpa no existeix!

La por és l’emoció més primària de l’ésser humà. A l’inici es tractava de decidir si davant el perill fugíem o ens enfrontàvem. Ens ha ajudat a la supervivència com a espècie. Ens alerta del perill, dels riscos. Ens posa en guàrdia, ens prevé perquè preparem les nostres habilitats per a actuar d’una o altra manera: fugir o enfrontar.

Aquesta por ancestral, avui, només té sentit en casos d’extrema gravetat. No em refereixo a aquesta por que continua vigent en nosaltres per a ocasions molt extremes. Em refereixo a aquestes pors que ens porten al passat que no podem canviar, o al futur que encara no existeix, a terribilitzar situacions que no són tan insuportables. Són molt més racionals, però la nostra ment tendeix a això, fruit de les nostres inseguretats i de la poca fortalesa emocional.

La cautela, la prudència i l’interès per les conseqüències dels nostres comportaments són actituds, derivades de la por, que no l’exageren i per tant no ens invalida o bloquegen. Aquestes pors sobre el futur que tant ens fan patir són exageracions de la nostra ment perquè ens estem dient: si passa això o allò serà terrible i no ho podré suportar. O en passat: perquè ha passat això és terrible i no ho puc suportar.

Si no poguéssim suportar-ho, estaríem morts. Si tot el que la nostra ment exagera fos tan terrible, el món seria insuportable. Quantes persones passen tantes nits sense dormir per culpes i pors exagerades? Les culpes i les pors només estan a la nostra imaginació i, a mesura que creix l’exageració, ens fan sentir més i més petits.

Ens hem quedat sense la segona cara de la moneda.

Em pregunto: I sense les dues cares de la moneda, amb què comprarem a partir d’ara el nostre victimisme?

 

Foto: Verne Ho. Unsplash.

Recommended Posts

Leave a Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies. ACEPTAR

Aviso de cookies