L’odi, virus emocional

 a Emocions

L’odi, en contra del que pensa qui el sent, va en contra d’un mateix. És un virus emocional que està en nosaltres i que ingènuament projectem en els altres, però no els atrapa mai.

Ens menja per dins quan decidim culpar a uns altres –que no tenen cap responsabilitat– del que no està resolt en nosaltres mateixos. Volem que paguin els seus errors i ofenses i no ens n’adonem que, odiant, paguem un alt preu pel desig de destrucció i dolor cap a l’altre.

L’odi clama venjança i aquesta es torna contra un mateix. És com prendre verí i esperar que sigui un altre el que mori… L’odi és autodestructiu.

Darrere del ressentiment i l’odi s’amaguen grans dosis de culpabilitat, d’enveja o de gelosia. Per tant, de vulnerabilitats no reconegudes, de millores pendents d’autoconeixement. S’odia a qui s’admira i a qui es menysprea. També, a qui es vol i a qui es tem.

T’odio i m’odio perquè no em vols. De l’amor a l’odi hi ha només un pas, però hi ha molts més passos, més resistències de l’odi a l’amor.

Sempre estem en un bucle, sempre intentem envà que ens demanin perdó i els altres s’humiliïn perquè mereixen ser castigats. Quina bogeria! Som els nostres botxins inconscients.

Per a alguns reconèixer que asseguin odi els fa vergonya o, fins i tot, senten por de si mateixos. Uns altres, viuen sempre odiant, odiant-se. L’odi es transmet de generació en generació i això acaba provocant odis que no es discuteixen, que no es qüestionen. Odiar es converteix en una manera de supervivència, quan la realitat és que es tracta de la mort en vida. No val la pena odiar!

Odiar és l’ego en el seu estat màxim, és no conèixer-nos, és no acceptar-nos. Odiant el que manifestem és el desig de destrucció, de patiment t i control aliè. És un bucle de profund sentiment, d’emocions de fàstic, menyspreu i repulsa, que farà patir immensament a tot el que ho viu.

Revisem si sentim això:

Quan volem atacar a un altre en la seva essència, desitgem l’oportunitat de rebutjar-lo profundament i mantenim un rancor sostingut, estem en el pou. És un judici que emetem sobre un altre, volem tenir raó, tota la raó i des del victimisme, odiem. Ho odiem pel simple fet d’existir, el declarem culpable d’estar viu, necessitem castigar-lo perquè no tenim altres eines emocionals i perquè vivim pegats al nostre ego. Hem interpretat un acte seu com a imperdonable. Ens diem que ha de ser destruït, que no pot sortir impune. Ens convertim en jutge i part. Ens creiem amb dret a controlar la vida d’un altre, amb poder sobre ell.

L’odi, en realitat, és molt ingenu. És un tòxic profundament infantil, immadur. Tot aquest mal que projecta en l’altre, el qual ni s’assabenta, recau en un mateix. És llançar una escopinada a l’aire i que ens caigui a la nostra pròpia cara.

Les conseqüències per a un mateix poden ser penosament llargues i dures, d’alta dificultat de superació. Una motxilla emocional de pes insostenible. Per cert, incompatible amb la felicitat. Qui odia està immers en odi. No hi ha més. Només odi.

Això acaba provocant que hi hagi qui envelleix anticipadament, se’ls veu, es nota en el seu comportament, en la seva manera d’interactuar amb el món. Quina pena malbaratar una vida per no ser capaços de resoldre un conflicte amb un mateix!

Oferim als altres el nostre contingut, del que estan plenes nostres motxilles, el nostre dipòsit. Què hi tens a dins?

Perdonar i oblidar i si no podem oblidar, almenys aprendre a deixar anar. Perquè si no ho fem, anem amb una bala a la recambra, que abans o després es dispararà i ens portarà de nou al pou, al patiment.

No hi ha res a odiar només cal entendre i, especialment, entendre’ns.

Recommended Posts

Leave a Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies. ACEPTAR

Aviso de cookies