L’expectativa, el preàmbul de la decepció

 a Comportaments

L’expectativa és el parany que planteja l’ego per a patir decepció. El dolor emocional és opcional. És a dir, malgrat sentir profunda decepció puc triar com sentir-me: si culpar a un altre o a mi mateix o bé si continuar mantenint l’expectativa o retirant-la.

T’allibero, m’allibero. Així se surt de l’expectativa que hem posat en un altre i que té a veure amb la nostra necessitat neuròtica de control sobre algú.

Ens decebem quan els altres no compleixen les nostres expectatives. Però és que són les nostres i no, les d’ells. Cadascú, si així ho vol, pot complir les seves pròpies expectatives. Però això d’assignar-los a uns altres les nostres expectatives amb excuses tan banals com “és per al seu bé”, “si fes el que li dic, seria millor” o “amb lo fàcil que li poso”, només porta a esperar, inútilment, que un altre compleixi amb el nostre desig, sense tenir en compte que no és el desig de l’altre. Aquestes i moltes altres argúcies del nostre ego actuen com a detonants de profundes decepcions.

Només som responsables del nostre comportament, de cap altre. I, a més, hem de procurar no interferir en el creixement dels altres, pretenent que uns altres compleixin amb les nostres frustracions o mancances, dirigint els seus comportaments. El cas és que ens costa molt reconèixer les expectatives que nosaltres posem en els altres perquè les projectem amb tanta ingenuïtat com imperativament.

Què és una expectativa doncs?

És allò que esperem dels altres, d’una manera unilateral, tant si els hi comuniquem com si no ho fem. Hi ha qui li diu als seus fills constantment què espera d’ells, quina és la seva expectativa a canvi de ser aprovat i estimat. I aquesta manifesta expectativa, normalment, és com una culpa que arrossega el fill que no s’atreveix a decebre’ls. El pes és insuportable.

I hi ha qui no comunica la seva expectativa sobre el seu fill/a, però el desig que es compleixi governa totes les interaccions. Es viu des del paràmetre que un fill o filla ha de complir amb la il·lusió, amb la frustració d’alguns dels pares o de tots dos. Quina manera de tallar-los les ales, de condicionar-los injustament i de mantenir-los en suspens constantment per la por que senten a decebre a aquests pares que no escolten, només parlen.

Posar expectatives en els altres és com atorgar-nos el paper de salvador d’algú, perquè l’afegitó de l’expectativa és sempre: és pel seu benefici o interès. Quan, clarament, és només nostre. Ningú necessita salvadors. Qui necessita ajuda o una altra opinió ja la demana. Tractar els altres amb respecte, de tu a tu, acceptant a tothom com és, és una forma sana de permetre a tothom fer amb la seva vida el que cregui oportú, sense imposicions ja que és la seva vida.

Una expectativa és una mala passada que li fem a la relació, la carreguem amb una motxilla només necessària per a nosaltres, i ho fem injustament. Aquesta relació no durarà amb el temps o es deteriorarà irreversiblement perquè no és sana, està condemnada al fracàs per responsabilitat nostra perquè un dia decidim que una altra persona havia d’omplir els nostres buits.

Millor ens responsabilitzem d’allò que està a les nostres mans. Si volem una mica d’algú, li demanem la seva opinió. Si de cas, el motivem però sempre sense condicionants a complir, sense objectius nostres i entenent que no són els altres els qui han de complir els nostres somnis. Som cadascun de nosaltres.

Recommended Posts

Leave a Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies. ACEPTAR

Aviso de cookies