La mentida, l’engany i l’autoengany

 a Comportaments

Aprenem a dir mentides perquè de nens veiem que els adults ho fan i no hi ha conseqüències per a ells, queden impunes, ningú castiga als adults que menteixen. Per tant, a aquestes edats primerenques, s’aprèn que es pot fer servir la mentida com a eina per a oferir una millor imatge d’un mateix i fer-ho sense conseqüències.

La mentida és una conducta adaptativa. Qui menteixi amb freqüència ho fa buscant l’estima dels altres, la seva aprovació. En definitiva, quedar millor del que s’és. Quan algú menteix emet un judici de valor sobre els seus propis actes i des de la baixa autoestima, des del no agradar-se, des del no sentir-se bé amb un mateix, com si volgués ser d’una altra manera.

Cada mentida ajorna la decisió de començar a ser qui li agradaria ser.

La mentida és una tàctica a curt termini per a sobreviure emocionalment, per a guanyar aprovació, per a no defraudar, sent fraudulent i ajornant les conseqüències que aniran augmentant a mesura que passa el temps mentint. S’està sembrant l’autoengany.

La mentida no accepta la realitat, la desfigura. Perquè els diagnòstics sobre un mateix són judicis severs, falsos i desviats de l’ésser humà que ja s’és. Qui menteix sovint fa que cada vegada més s’allunyi l’imaginari de la realitat.

Mentida, engany i autoengany tenen en comú que la realitat es percep com no acceptable.

La mentida és compulsiva, és ingènua, és només adaptació al moment, un hàbit defensiu que pretén adaptar-se a l’entorn. Aquesta compulsió és la que fa que quan a un mentider li dius que està mentint es posi a la defensiva agressivament, sent que no pot admetre la mentida perquè cauria a trossos la seva pròpia imatge, percep un atac al seu personatge, de qui creu que penja la seva essència, el seu veritable valor.

En canvi, l’engany ja és un pas més. Es tracta de la mentida amb estratègia, amb interès percebut. Ajorna la conseqüència de trobar-se amb un mateix intencionadament.

L’engany busca premeditadament vèncer amb paranys, amb males arts. No té arguments sans qui enganya. L’engany és la decisió de mentir en el moment que vol, de la forma pensada i sobre allò que interessa aconseguir.

La intolerància que sentim cap a la mentida i l’engany és fruit de la interpretació de la seva intencionalitat. A més intencionalitat, menys tolerància.

En tots dos casos, ni en la mentida com a hàbit, ni en l’engany com a tàctica per a superar els altres, la felicitat és sostenible, en cap dels dos. I aleshores, arriba l’autoengany: quan un ha mentit tant que es creu les seves pròpies mentides. En aquest estadi costa fins i tot detectar les mentides o enganys, perquè qui s’autoenganya s’ha convençut d’una altra realitat que ha creat per a si mateix i aquí no hi ha remordiment ni vergonya. Només allunyament. És la gran evasió d’un mateix.

En l’autoengany s’ha perdut el rumb.

Sense cap nivell de consciència, es viu en un món de fantasia i en fugida constant cap endavant sense trobar-se. No coincideixen mai la realitat amb la percepció d’un mateix. Per tant, es deterioren molt les relacions, no se sostenen.

La sinceritat és l’antídot. La clau és el no-judici i la sana autoestima basada en el que som, no en el que interpretem que els altres esperen de nosaltres i la necessitat neuròtica que tenim d’agradar-los. Perquè en el nostre judici injustament ens hem dit que no ens agradem, que hauríem de ser millors.

És bo que prenguem consciència d’ensenyar als nostres menors els desavantatges enormes de mentir o enganyar. Els ensenyarem a acceptar-se pel que són, a posposar les recompenses i a frustrar-se. A acceptar que la realitat no és sempre com un vol però que això no justifica mentir, ni mentir-se. Els ensenyarem a tenir interès per les conseqüències dels seus actes.

Recommended Posts

Leave a Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies. ACEPTAR

Aviso de cookies