El meva polidactília: Complex o oportunitat?

Xanos Rius

Al desembre de 1958, quan vaig néixer, els meus pares van patir molt. No només vaig néixer asmàtic, sinó que ho vaig fer amb una curiosa i definida polidactília a la meva mà dreta, precisament, sent dretà com sóc. Els meus pares van consultar amb totes les persones amb les quals tenien confiança per a buscar una resposta a aquesta situació.

D’una banda, en aquest moment tan prematur, no sabien si em produïa dolor el meu polze dret, tampoc si m’impediria desenvolupar-me amb naturalitat. I, per l’altre, el seu dolor, la seva culpa –especialment, de la meva mare– de sentir-se malament per haver donat vida a un ésser “diferent”.

El cas és que, em van explicar anys més tard, després d’adonar-se que no hi havia cap queixa de la meva part, van saber que jo no sentia cap dolor i van anar constatant que no m’impedia cap mena d’activitat. Quedava, doncs, la decisió estètica que la van relacionar, molt encertadament, amb la possibilitat de patir algun complex que marqués la meva infància i, per tant, la meva vida pogués ser alterada pel trauma que suposa una diferenciació física.

El cas és que van decidir no intervenir tret que jo adquirís un complex per l’enorme visibilitat que té la meva diferència física. En aquells anys la cirurgia estètica estava molt lluny de l’actual i van prendre consciència del risc que suposava que una operació pogués, aleshores sí, impedir el meu desenvolupament funcional amb normalitat.

Sempre vaig interpretar la meva polidactília com una oportunitat: de destacar, de ser estimat, fins i tot, de cridar l’atenció. Mai vaig projectar pena sinó, al contrari, ho compartia a l’escola i en qualsevol àmbit la meva diferenciació.

De nen i jove em deien “el 6 dits” i jo sempre que tenia oportunitat espetegava amb alegria totes dos mans per a acabar mostrant la meva mà dreta a manera de distinció. D’adult, sent comercial, vaig aprendre aviat a treure-li rèdit.

Al tractar-se de la mà dreta, la que ofereixo a les encaixades, queda a la part superior sempre de l’encaix, per tant, m’era fàcil fer-li veure al meu interlocutor la meva diferenciació, dient alguna cosa així com: “S’haurà adonat que tinc un dit més”, llavors espetegava el meu curiós polze i li feia veure que segur no coneixia a ningú més amb aquesta característica, sent el resultat sempre la sorpresa de qui havia compartit l’encaixada i la conseqüent al·lusió a la meva diferenciació que feia més atractiva la nostra relació. Així no m’oblidava fàcilment!

A les meves relacions personals, especialment d’adolescent, vaig fer un bon ús, fins i tot abusiu, de la meva polidactília. Millor no entrar en els detalls! 😉

Les meves creences sempre van ser al voltant d’aquesta: “Tinc un tret físic que em diferencia, què bé!” La pregunta és: Hauria pogut marcar-me per a tota la vida aquesta característica?

És evident que sí, que de no ser pel meu optimisme i la meva manera vital de veure la vida –que continua sent així–hagués pogut entrar en bucles de victimisme i patiment, culpant als meus pares i a la vida d’aquesta situació. No ha estat mai així, avui amb 62 anys podria fàcilment sotmetre’m a una intervenció i en pocs dies que la meva mà dreta s’assemblés profundament a la meva mà esquerra i mai he pres aquesta decisió ni la prendré. La meva polidactília forma part de mi, la meva creença continua sent la mateixa, no hi ha motiu per a canviar-la, he estat sempre feliç amb ella, ha estat una enorme oportunitat. Gràcies naturalesa!!

Leave a Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies. ACEPTAR

Aviso de cookies
càncer